“Me voy nueve días” NUEVE, cling! 9 9 9 Jackpot de neón en sus ojos. “¿Dónde vas?” La
educación es lo primero. “A España”. Veo
la envidia mala en su sonrisa forzada, la intenta camuflar con un
malintencionado “Ah, vas a casa”. Qué puta es la jodida. Me justifico, “No,
bueno sí, pero primero vamos unos días a Madrid”. No cuela. Madrid no es
suficientemente atractivo para un inglés. “Vas a ver la familia, no?” Puta,
puta, puta. “Sí, pero unos días hacemos vacaciones románticas. Nunca he estado
en Madrid”. Aprieto el estómago, no me sale la sonrisa. “Bueno, pásatelo bien!”.
Desaparece apresurada, como dicta la costumbre. El small talk no permite nada más. Me deja con un ahogado “Gracias” a un receptor del pasado y un
nudo seco en la garganta. No quiero volver.
En un parpadeo todo vuelve. La mare em pentina els
cabells i me’ls estira ben fort en dues cues a banda i banda. Fem tard a escola.
La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor. Miro amunt. Més amunt.
Balmes en perspectiva, el Tibidabo s’alça en la noblesa. Barcelona puja al cel.
Anem totes a l’Escala, hi arriba el tren. Em deixes els teus pantalons? Posa l'automàtic que ens fem una foto. Aquest cap de setmana toca amb el
pare. Masella té 55cm, han obert Isards. Pugem a la tossa, la Cerdanya als meus
peus. Jo vull una xocolata calenta i un entrepà de truita. El forum xiscla sota
els altaveus, La casa azul comença en deu minuts. Hola, hola! Amb qui has
vingut? Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida. La mercè del 2008; i
la del 2009. Pugem amb prou feines la
Creueta del Coll, Narcís ens recull entre els seus braços de formigó. Ens enfilem
pel darrere. Farigola, romaní i margarides. Un balancí abandonat entre els
matolls. Empeny-me més fort, més amunt. Barcelona als meus peus. S’entrebanca
un batec. I hi ha lluna plena en alta mar. El pare m’abraça per la panxa i
m’ensenya les estrelles d’una nit d’estiu. El pilot automàtic ens condueix a
Mallorca. Les veles onegen amb la brisa nocturna. Noto encara la cremor de la
gola i el buit a la panxa. Demà ens esperen ensaimades i sobrassada de la bona per
esmorzar. La mare torna del mercat carregada de croissantets de xocolata, donuts
i mitges llunes. Amago els donuts entre els cigrons i les llenties. Olga, són
per compartir!, crida la mare. No vull! Si els veu el tete, se’ls menjarà tots.
Mon germà encèn el discman i mira per la finestra del cotxe; em descalço i
recolzo el cap sobre la seva falda. Papa, quant queda? Poc. Dorm una estona.
Corro rere seu per l’herba molla. La mare ens ha comprat aneguets per les
vacances d’estiu. Tete, jo també vull agafar-los. Tu no pots, ets petita.
Albert, deja a tu hermana jugar con los patitos. És l’àvia, que seu a la cadira
i pren la fresca de la tarda. I amb la darrera claror d’Amigó, enllesteixo
ràpidament els deures d’anglès i entro a classe. Trobo en Jere i la Irene a la
taula del fons i no dubto ni un segon. Avui serà un bon dia. Que ve el teu
xicot a buscar-te avui? Calla’t puta. I s’enrojola. Tanco els ulls i la pluja
em frega els cabells. La pantalla del mòbil s’il·lumina i em poso a xisclar com
una bleda. Ja el tinc. I m’aturo un segon i em cauen les llàgrimes sobre una
Barcelona càlida. Sento com el cor se’m trenca en mil bocins i m’esgarrifo de
pensar en el què he perdut. Torno cap a casa comptant els mesos que han passat.
Desperto amb l’angoixa al coll i els ulls negats de plor. Les trobo a faltar.
Enfonso el cap sota el coixí i escolto els seus riures. Som al pati de
l’escola. Uns immensos ulls blaus em miren amb inocència i, aleshores, just
aleshores, sento que m’acompanyaran fins al final de la meva vida. Obro els
ulls i desperto en una tremolor freda enmig de la nit. Quan recupero l’aire, em
tombo cap als ulls verds que fa estona que em miren amb angoixa. Marxem. És
hora de fugir d’aquí. I escolto la veu del pare que em diu que fugir no
solucionarà res. Però l’avió ja s’enlaira i la boira ja se’ns menja.
